Música clàssica. Música i poesia de trobadors i trobairitz

 

 

 

TINC UN DESFICI, Al, INCLEMENT... 

Tinc un desfici, ai, inclement,  

pel cavaller que m'ha servit.  

Massa l'he amat, m'ha malferit,  

vull que tothom en tingui esment. 

Ara veig que sóc traïda  

car no li he dat el meu amor.  

Per ell jo visc en plany i enyor 

en llit o quan vaig vestida. 

Voldria haver-lo avarament  

entre mos braços una nit.  

Feliç seria en el meu llit  

si jo li fos coixí plaent. 

Més que Blancafort, ferida  

per Floris, cerco el seu favor,  

car jo li ofreno cor i amor, 

el seny, els ulls i la vida. 

Oh bell amic ple de dolçors!  

Quan us tindré vora el meu cor?  

Si amb vós jagués, quin bell deport!  Quin bes, el meu, més amorós! 

Sapigueu que goig hauria  

si us tingués en lloc del marit  

sols que em juréssiu, penedit, 

de fer ço que jo voldria.

 

***

 

Cançonet Sant Joan de les Abadesses S.XIII

 

Si alguna vegada us he estimat, a hores d’ara no us estimo 

I tinc raó perquè amb vos no hi trobo més que engany. 

Per la qual cosa ja no tinc cap mena de compromís amb Vós;

Heu comès la falta més gran que mai una dama ha fet contra el seu amant.

Si mai em vaig sentir orgullós, ara jo retrec el vostre  fals cor, mentider i truà.

He posat en una altra dama el meu sentiment i a la meva intel·ligència: 

una noia joveneta que no té el cabell gris.

Si alguna vegada us he estimat, a hores d’ara no us estimo 

I tinc raó perquè amb vos no hi trobo més que engany. 

Per la qual cosa ja no tinc cap mena de compromís amb Vós;

Heu comès la falta més gran que mai una dama ha fet contra el seu amant.

Si mai em vaig sentir orgullós, ara jo retrec el vostre  fals cor, mentider i truà.

He posat en una altra dama el meu sentiment i a la meva intel.ligència: 

una noia joveneta que no té el cabell gris.

Si alguna vegada us he estimat, a hores d’ara ja no us estimo en Vós, 

no hi trobo més que engany.

da us he estimat, a hores d’ara ja no us estimo en Vós, 

no hi trobo més que engany.

 

***

 

TIBORS de SARENON  - TROBAIRITZ  S. XII

      BEL DOUS AMICS , BEN VOS PUOSC EN VENIR

 

Bell dolç amic, 

verament us puc dir

que mai no heu deixat

de fer-me delir

d'ençà que he estat

la vostra amant; 

no hi ha hagut cap instant,

bell dolç amic, 

que veure-us no volgués;

que mai d’amar-vos no m´he penedit ,

ni s’ha escaigut, quan partíeu irat,

que amb joia fos, si no havíeu tornat. 

 

*** 

 

PERE VIDAL S. XII

                               S’ieu fos en cort

El trobador diu que si estigués a la cort, on hi ha seny, 

acusaria a la seva estimada perquè li dona grans sofriments. 

Aquest mals no li plauen i la seva amant, li fa promeses que mai no es compleixen.

Es a dir, que la seva amant no té por de fer pecats, ni coneix la vergonya.

 

 

 

*** 

 

 

BERENGUER de PALOU   ? – 1209  Trobador del Rosselló

TANT M’ABELIS JOYS , et AMOURS …..

Em ve molt de gust el joi, l'amor i el cant

Em ve molt de gust el joi, l'amor i el cant; 

l'alegria, l'esport i la cortesia,

que al món no hi ha cosa més rica ni bona

 (ni que em faci més feliç;)

doncs jo sé bé que midons té les claus, 

de tots els bens que desitjo i espero,

i res d'això sense ella no puc haver. 

Sa gran valor i el seu semblant al dehumil, 

son parlar gentil i sa bella companyia,

m'han fet sempre voler la seva senyoria.  

Més que cap altra que, abans o després, 

hagi vist; 

I si el seu cor amorós i suau, 

no em vol retenir en  sa mercè, 

ja l'Amor no em pot fer mon plaer.

Bella dona, cortesana i benestant,

amb segur seny, sense blasme ni follia. 

Si tot i que no us veig tan sovint com voldria. 

Mos pensaments alleugen mos afanys, 

en que em deleito, em sojorno i reposo. 

I quan no us puc veure amb els ulls

us veig igualment pensant-vos nit i dia.

 

***

GUILHEM de PEITIEU TROBADOR Segle XII

Vaig de no-res aquest vers fent

Vaig de no-res aquest vers fent:

No m´hi contemplo, ni altra gent,

No diu jovent, ni d’amor sent

el devessall.

Quan l’he trobat, jo era dorment

dalt d’un cavall.

No sé pas l’hora que em véu nat,

no sóc alegre ni entristat,

no sóc feréstec ni ensucrat.

En alta vall,

de nit vaig ser ben fetillat

damunt davall.

Potser dormia i no ho sabí

si era despert , no ho coneguí.

Del cor, que un dol em migpartí,

resta un penjall.

Però no en servo, us ho puc dir

cap esgarrall.

Temo morir, car sóc malalt.

Ho diuen tots i és el que em val.

Reclamo metge curial.

Mal agafall!

Si ell em guareix, serà com cal,

si no, brivrall.

Tinc una amiga, sóc cortès.

Mai no la viu ni m`ha fet res

que en doni goig o em sigui pes.

No n´he treball

Car cap normand hi ha ni francès

pel meu fogall.

Mai no la viu, i l’amo fort

No m’ha fet bé ni m’ha fet tort;

quan no la veig, visc en deport.

Em jugo un gall

que altres més belles dins el cor

em fan estrall.

***

BERENGUER D’ANOIA Segle XIV

Guaita, vigileu bé

que no us sigui robat

el castell que és tan bell

que Déu us ha encomanat,

perquè si bé no és nou

no és aquell

que a molts ha enganyat.

No us refieu de l’enemic

que per plaer us turmenta,

ans feu gentilment cadascú la vostra guaita.

FORMIT de PERPINYÀ – TROBADOR Segle XIII

Un dolç desig amorós

ha pres possessió de mon cor lleial,

senyora, que em ve de vós,

a qui estic del tot obligat,

que pensament veig nit i dia

el vostre cos estimat

i el bell dolç esguard plaent

i vostra amable condició.

D’ençà que vaig veure les vostres faccions

no vaig tenir poder que allunyés

mon cor i mos pensaments de vós

per cap altra que jo vegés.

Així, senyora, feu la mercè

que us plagui, perquè el meu enteniment

tinc amb vós tan firmament

que allunyar-me’n no podria.

Ans us vull sense compensació

estimar que a una altra de la qual gaudís,

perquè Amor em diu que us

conquerirà, ja m’ha conquerit ,

i em diu que té el domini

que em pot donar goig,

però callant i sofrint

us estimaré tota la vida.

MANUEL MILÀ i FONTANALS Segle XIX

Planyeu-vos, camps de Déia, serra d’Espill!

La vostra flor més bella no la teniu;

l’arbre de verdes branques caigué i morí!

Los dos barons pugnavan de temps antic

tronava la tempesta per valls i cims

un jorn l’arc de bonança verem lluir.

Era Guillem de Déia gallart fadrí

en arts de pau i guerra fort i subtil

i els cavallers li deien lo rei dels nins.

Serventa de la Verge, Blanca d’Espill,

era conhort de pobres i pelegrins,

pert tots anomenada la flor de llir.

D’Espill pubilla i dona, obre’m ton pit

coneixes al de Deia, lo rei dels nins:

per senyor lo voldries? – Oh mare, sí! –

Hereu de mon llinatge, Guillem mon fill;

bé saps quina és Na Blanca, la flor de llir,

per fembra la voldries ? – Oh pare , si ! –

Reberes als de Deia, palau d’Espill

Ensems Guillem foren ací ;

que un sol mot se diguessin no es va sentir.

Més semblà que la sala de llum s’omplí ,

i que olor se movia de Paradís,

i ella es tornà més bella , ell més gentil.

Ai! de la sort de l’home, qui sap la fi?

Vingué una torrentada de sarrains,

trencant castells i pobles i monestirs.

Del pont major de Deia ja són al mig:

Guillem surt amb sa maça forment ferint,

mes tremolant sageta se n’hi va al pit.

-Adéu vassalls de Deia, feels amics !

Adéu, pare, adéu Blanca, pregau per mi ,

que cap a Jesús vola mon esperit! –

Ara, ben lluny planta de sa rail,

a dins d’ombrívol claustre benedictí,

al cel son perfum llança la flor de llir.

Planyeu-vos camps de Deia , serra d’Espill !

La vostra flor més bella no la teniu;

l’abre de verdes branques caigué i morí

 

 

****